Des de petita, la llengua ha estat per a mi molt més que un mitjà de comunicació. És una finestra al món i una manera de sentir-me viva. A casa meva, les paraules viatgen en quatre direccions: el francès, de la meva mare, l’àrab, del meu pare, l’espanyol i el català del nostre entorn. Cada llengua té la seva textura, i aprendre a moure’m entre elles m’ha ensenyat a escoltar, amb atenció, a comprendre amb més atenció i més enllà del que es diu i apreciar la riquesa cultural que m’envolta.
A més, l’anglès va entrar a la meva vida de manera gairebé natural: l’he après amb fluïdesa escoltant a persones i submergint-me en històries que em fascinaven. Avui parlo anglès amb fluïdesa, com una extensió de la meva manera de pensar i de sentir. La meva passió per les llengües no es limita a parlar-les; m’encanta escriure en elles. Cada paraula que escric és una petita explosió de dopamina, un alliberament de pensaments i emocions que em permet explorar qui soc i com veig el món.
M’admiro no només de la meva pròpia capacitat lingüística, sinó també de la dels meus pares. La seva facilitat per expresar-se en diverses llengües m’ha inspirat i m’ha fet veure que les llengües són, en realitat, ponts que conecten persones, cultures i idees. Per a mi, dominar-les és un acte de llibertat: em permet jugar amb el significat, matisar els meus sentiments i comprendre la bellesa de cada llengua des de dins.
Cada llengua que parlo és una part de la meva identitat, i cada nova paraula que aprenc és una porta oberta a nous mons. Soc conscient que no tots tenen la sort de créixer envoltats d’una simfonia lingüística tan rica, i això m’ha donat una sensibilitat especial cap a les paraules i el seu poder. Les llengües, per a mi, són molt més que eines; són aliades, amics i confidents silenciosos que m’acompanyen en cada pas de la meva vida.