Sempre he parlat català, la meva mare és de la plana de Vic, concretament de Seva, i parla el català d’allà com tota la família de part de mare. El meu pare, en canvi, va aprendre el català quan tenia vint anys, ja que a la seva escola no li van ensenyar i encara que ell és d’Argentona, té un català barceloní perquè és on ell el va aprendre.
A la meva família hi ha tres variants del català, la família de Barcelona parlem amb accent barceloní, aquí ens hi incloem jo i el meu pare, ja que jo sóc i he nascut a Barcelona, les meves germanes, amb mi parlen català, però amb la seva mare i família de part de mare parlen valencià i entre elles una mica de cada.
Gran part de la meva família és de la plana de Vic, per tant tenen l’accent d’allà i parlen un català més tancat. M’encanta el seu accent, suposo que és perquè l’he escoltat des de petita i l’he familiaritzat, també perquè és el que parla la meva mare. M’hauria agradat tenir aquest accent, però com que només vaig allà els caps de setmana i el meu català està bastant influenciat pel castellà de Barcelona, se’m fa molt difícil. Hi ha hagut cops en què no m’ha agradat gens el meu accent perquè la majoria de la meva família parla diferent, i suposo que jo també em sentia diferent, com que els estius passo molta estona amb la família fan comentaris sobre el meu accent, com si fos una cosa dolenta parlar així.
Jo sé que no ho fan amb mala intenció, que fins i tot ho fan de broma, però vulguis que no una part de mi no li agradava el meu accent. Per aquesta raó, però, després vaig aprendre que el fet que hi hagi tants accents i dialectes diferents, fa una llengua més rica. Aquesta ha estat una de les meves experiències amb les llengües.