Parlo quatre llengües el català, el castellà, l’anglès i la meva llengua materna, que és el tagalog. Moltes vegades barrejo paraules de totes les llengües i a vegades em costa traduir-les i he de pensar molt. Parlo tagalog amb la meva família, no perquè no sàpiguen castellà, sinó perquè no em sento còmoda parlant castellà amb ells.
Vaig aprendre tagalog perquè la meva família em va ensenyar i també a l’escola ho ensenyaven, amb l’àngles. Només vaig estudiar a Filipines fins els 6 anys que estava a 1r de primària i hi ha paraules del tagalog com “profund” que moltes vegades només les persones grans, com la meva àvia, utilitzen. Vaig anar a Espanya quan tenia 7 anys i no sabia res de castellà ni català i alguns nens de la meva escola “Drassanes” es burlaven de mi, perquè no sabia parlar la seva llengua. No em va resultar difícil aprendre-les, perquè el tagalog era similar del castellà i el castellà era similar al català, però sí que em va resultar difícil fer amics.
Quan estava a Filipines, comunicar-me per mi no era difícil; era molt fàcil, però de sobte quan vaig venir aquí a Espanya vaig canviar molt. A mida que anava passant el temps es feia més difícil comunicar-me, i ja no parlava tant. La meva veu no sortia encara que volgués parlar; havia de fer fer molt d’esforç per a que surtís, però fent això només em danyava la gola i no em servia per a res. Moltes vegades xiuxiuejava perquè era més fàcil per mi, però no sabia que això causava encara més. I quan em posava nerviosa era pitjor, no sortia res, em quedava en blanc, com un full en blanc.
Un dia la meva tutora em va proposar d’anar a una logopeda, per a que treballés la meva veu. Vaig explicar què em passava a la logopeda i em va dir que la nostra veu és com les nostres cames; si no caminessim ja no funcionarien, seria difícil recuperar la nostra capacitat de caminar una altre vegada. Així doncs vaig estar practicant la meva veu per poder comunicar-me amb els altres. Vaig pensar que això no podia continuar com estava i vaig dedicar-me a fer l’esforç de parlar, sense forçar la meva veu i sense fer-li mal.
Avui dia em costa menys parlar amb d’altres; però això no vol dir que ja no em costi, vol dir que em costa però menys i això és el resultat del meu esforç i també de l’ajuda de la meva tutora individual i alguns amics que van estar amb mi encara que no parlés tant.