Em dic Alba, tinc catorze anys i vaig néixer a Barcelona. Lingüísticament, la meva família és molt senzilla: des dels meus avis fins a la meva cosina petita, tots parlem català. Només un tiet de la família paterna té com a llengua materna una altra llengua, el castellà. Però amb nosaltres sempre parla en català.
L’única curiositat que tenim és que la meva família materna és de Mallorca i parlen en dialecte mallorquí. La meva mare parla mallorquí amb els seus pares i els seus germans, però a mi i a les meves germanes ens parla en barceloní. El meu tiet, en canvi, sí que parla mallorquí als seus fills. Els meus avis i tiets de vegades ens parlen mallorquí i de vegades en barceloní.
Tot i que la diferència de dialectes no comporta cap dificultat per entendre’ns i que jo entenc el mallorquí perfectament, a vegades sorgeixen algunes situacions divertides. Per exemple, un dia nosaltres estàvem a punt de marxar de càmping i el meu avi ens va demanar si teníem gafes. Com que en mallorquí hi ha moltes paraules que s’assemblen molt al castellà, les meves germanes i jo ens vam pensar que ens estava preguntant si teníem ulleres; però no, en mallorquí “gafes” significa “pinces d’estendre”. Us imagineu el meu avi estenent la roba amb unes ulleres?