Hola, soc l’Aitor tinc 14 anys i soc de l’Escola Pia Sant Antoni de 3r de la ESO A i faré la meva autobiografia lingüística. Començo parlant de la llengua que més parlo amb els amics, el castellà o espanyol, ja que és l’idioma predilecte al meu cap encara que no m’agrada parlar-lo ni escoltar-lo, no és un idioma que com d’altres tingui una essència: és bastant bàsic i sense gaire complicació.
En canvi, tinc un que m’encanta què és el que predomina amb els meus pares i familiars, és el català. El vaig aprendre des de ben petit, ja que el meu pare (concretament) em parlava en català igual que la meva àvia i els meus tiets i és un idioma del qual m’encanta l’accent i la forma amb què es parla. Encara que a les classes els professors el parlen, els alumnes a classe parlen el castellà, però a mi m’agradaria parlar català entre companys. Gaudeixo de totes les variants del català encara que el que més m’agrada és el de Barcelona perquè no exageren tant algunes paraules. Els de València, Andorra, Illes Balears o inclòs Lleida també m’agraden.
Hi ha un idioma que a mi em fascina que és el gallec que està en vies de desaparició perquè a les escoles de Galícia no es parla i no hi ha una matèria concreta per al gallec (hi ha una optativa). Jo en sé parlar una mica, tinc l’accent gallec, però no tinc un vocabulari tan extens com el que té el meu avi que és de Galícia. És un idioma que a poc a poc es va perdent i s’hauria de fer alguna cosa perquè això canviés. És un idioma molt de poble, i l’accent que hi posa la gent a mi m’encanta. També m’agradaria aprendre el brasiler/portugués, ja que és un idioma que sempre que l’escolto a les xarxes socials o a qualsevol lloc, encara que s’assembla bastant al gallec. El brasiler té un toc únic que a mi m’agradaria aprendre. Després hi ha dos idiomes que no m’agraden com sonen, però vaig estar-hi al país i en algun racó del meu cos el tinc guardat, són el francès i el txec, què són dos idiomes què a mi no m’agraden, però tenen molta complexitat, més concretament el txec que té paraules molt estranyes.
Després també m’agradaria aprendre l’idioma predominant a tot el món com seria l’anglès: jo en tinc els conceptes bàsics i en sé, però m’agradaria saber formular unes frases més complexes. És un idioma que vull aprendre perquè em servirà per a tota la vida. I per últim hi ha dos dialectes de l’espanyol que m’agraden com a primer l’andalús que jo de cops en tinc l’accent, ja que tinc un tiet que és d’Almeria i el dialecte tal com ell parla algunes formes d’entonar paraules se’m queden, és un dialecte que m’agrada perquè em fa riure la forma en què o parlen, ja que té un accent poc culte (per a mi) encara que de l’andalús n’utilitzo moltes paraules del dialecte com seria “illo” o “pixa” i l’altre accent que m’agrada és el canari, ja que també m’agrada la forma amb què entonen i moltes paraules que no són en espanyol les utilitzo del canari.
En conclusió, la meva autobiografia lingüística reflecteix la relació complexa i emocional que tinc amb les llengües. Cada idioma forma part d’una etapa, d’una persona o d’un sentiment diferent dins meu. El castellà és la llengua que més utilitzo amb els amics, però el català és la que realment sento com a pròpia i estimada. El gallec em connecta amb les meves arrels familiars, i altres idiomes com el portuguès, l’anglès, el francès o el txec representen curiositat, experiències viscudes i ganes de continuar aprenent. En definitiva, les llengües no són només una manera de comunicar-nos, sinó també una part de la nostra identitat i de la nostra història personal.