Tot va començar quan el meu pare va decidir mudar-se a Espanya. La meva mare i jo vam venir més tard, tenia 4 anys quan vaig arribar aquí. Era estiu, així que vaig tenir temps per aprendre castellà abans d’entrar a l’escola. Recordo les tardes caloroses intentant llegir el que posaven en els anuncis de la tele i com em frustrava no entendre el que deien, o quan anava al parc amb la meva mare i intentava socialitzar amb nens de la meva edat, cosa que no va servir perquè no sabia dir ni una mísera paraula.
Vaig aprendre castellà veient dibuixos animats quan vaig arribar, però les coses es van complicar quan vaig entrar a l’escola. No entenia moltes coses però sí el bàsic, els meus pares tampoc parlaven el castellà bé, vaig haver de apanyar-me sola. El col·legi va ser una altra etapa nova per a mi, no sabia dir moltes coses i no podia conjugar bé els verbs, cosa que feia que els meus companys em miressin estrany. Una vegada, un nen em va dir coses lletges i vaig intentar explicar-ho a la professora però tampoc em va entendre així que em vaig passar el dia trista i incompresa. Al cap d’un any el castellà ho vaig dominar millor i ara sí podia defensar-me i no sentir-me exclosa ni incompresa.
El català no em va costar molt aprendre perquè s’assembla al castellà. Però sí em va semblar complicada la gramàtica, tenien el doble que el castellà, doble s, doble l, més accents i s’escrivia diferent quan es pronunciava d’una altra manera. Amb els anys vaig anar dominant les dues llengües i millorant. Sempre em confonia amb els dies de la setmana perquè tots comencen amb d en català. Un dia tocava educació física i com que no sabia bé quin dia era, em vaig posar uns texans i no alguna cosa còmoda per fer exercici, per això quan no vaig poder jugar, la meva cara de confusió ho deia tot.
El bengalí és la meva llengua materna, va ser la primera llengua que em van ensenyar, és el principal idioma que parlem a casa. La meva mare des de petita cada dia a la tarda em feia classes de bengalí: sé escriure i llegir-lo més o menys. La meva mare no vol que perdi la meva primera llengua. Cada cap de setmana tocava classe de bengalí cosa que no em disgustava perquè llavors sí que entenia la meva llengua materna, però amb els anys vaig anar perdent afinitat de la llengua i ja no em venia de gust seguir, cosa que la meva mare no es va prendre bé, em va renyar i com a conseqüència em va dir que em manaria a un col·legi, llavors vaig reaccionar i li vaig dir que preferia les classes a casa.
L’anglès el vaig aprendre tant a l’escola com a casa, els meus pares ho tenen molt controlat, ja que Bangladesh va ser colonitzat pel Regne Unit i va quedar com a llengua secundària allà. Els meus pares es van encarregar que no deixés l’anglès de costat donant-me classes també. Em va ser fàcil aprendre perquè no hi havia canvi de lletres i els verbs eren més fàcils de conjugar, però com la meva mare està obsessionada amb que no era suficient, fins i tot em va fer aprenderme la taula de multiplicar en anglès també, cosa que es va tornar molt traumàtica per a mi .
La meva família és religiosa, som creients musulmans així que des de petita vaig anar a la mesquita a aprendre a llegir l’Alcorà. Vaig ser durant 4 anys, fins que vaig començar a llegir-lo fluidament. A la mesquita em va anar bé pels pocs records que tinc, es que a més d’aprendre fins i tot vaig fer alguns amics allà però que a poc a poc es van anar mudant lluny.
Ara mateix controlo bastant bé totes les llengües, més el castellà, però això no vol dir que sàpiga tot. Sé que em queda molt per aprendre i millorar. Una de les meves metes és aprendre l’àrab. Intentaré mantenir totes aquestes llengües el màxim possible.