Hola, sóc l’Abbas, com ja hauràs notat el meu nom aquí a Catalunya no és molt comú que diguem. El meu nom és molt antic, és d’origen persa i d’origen àrab, però, amb la que més relació tinc és amb l’àrab perquè l’urdú és un idioma que sorgeix d’ell. La meva família és pakistanesa, per tant la meva llengua principal és l’urdú. En total en sé parlar cinc idiomes, català, castellà, anglès, urdú i també en sé una variant molt antiga de l’urdú, el panjabi, que es parla principalment al nord del país i als voltants de la capital i en ella mateixa.
Des de que sóc petit sempre m’han parlat urdú, diguem que des de que vaig néixer, principalment el meu pare i la meva mare. No va ser fins a l’edat dels tres anys que a la meva casa havia escoltat un altre idioma que no sigui el natiu. La meva anècdota comença amb l’inici de l’escola, ens situem a preinfantil, exactament a P3, que setmanes després vaig començar a aprendre un idioma que no era el dels meus pares, cosa que em semblava molt estrany, però que no em costava gens aprendre’l. En arribar a casa, després d’un dia superesgotador de fer marietes amb plastilina, vaig anar a preguntar al meu pare si ell en sabia parlar castellà amb què ell em va respondre afirmativament i en el mateix llenguatge vaig quedar molt sorprès, tant que a partir d’aquell moment, el castellà, es va tornar la meva llengua paterna abans que l’urdú.
Un problema que he arribat a tenir ha sigut que amb l’urdú i al panjabi hi ha moltes variacions lingüístiques, tant que els barrejo entre ells algunes vegades paraula a paraula, també que més d’un o d’una li passarà, no només amb l’urdú, que a la seva ment parla millor que en una conversació, encara que sigui formal o informal sempre arribo a tenir algun problema amb els idiomes o els barrejo. L’urdú és el que més, el meu accent en anglès pot variar, però això sí, l’accent indi/pakistanès en anglès em surt molt bé és molt graciós quan el faig, també l’accent àrab amb el castellà, però òbviament sé que no és del tot correcte fer aquestes coses perquè pot arribar a ofendre. Tornant al tema, amb l’urdú m’arriba a passar que no pronuncio correctament algunes paraules o que canvio el so d’alguna lletra fent que s’assembli a l’accent. Un altre dificultat que tinc amb l’urdú i l’anglès, és que s’utilitzen moltes paraules que han estat obtingudes de l’anglès a conseqüència de l’arribada dels britànics a l’Índia abans que es formés el Pakistan entre 1858 i 1947. Una d’aquestes paraules per exemple és “sink” que al català és pica de la cuina, lavabo… generalment s’utilitza per a la de la cuina doncs aquesta paraula, fins fa poc no sabia que venia de l’anglès, com segurament milions de paraules més que encara em falten aprendre.
I potser l’error que moltes vegades he tingut, ha estat utilitzar el sí en urdú que és “gi”, en català i castellà. Realment no sé per què em passa, suposo que és perquè sempre responc a la meva mare quan em crida dient “gi mama gi”, per tant se m’enganxa. No patiu, avui dia ho tinc molt controlat.
Doncs aquest ha estat el meu fet de llengües espero que us hagi agradat.
“مجھے معلوم ہے کہ میں ساری زندگی یہاں رہا ہوں , لیکن اس کا مطلب یہ نہیں
ہے کہ میں اپنے خاندان کے رواج اور روایات کو کبھی فراموش نھيں کروں گا.
میں آپ سب کا شکریہ ادا کرتا ہوں۔ میں ان تمام لوگوں کا شکریہ ادا کرتا ہوں
جنہوں نے شروع سے ہی مجھے قبول کیا ہے اور پیار کیا ہے۔”
Sé que he estat vivint aquí tota la meva vida, però això no significa que vagi a oblidar les tradicions i costums de la meva família.
Us dono les gràcies i agraeixo a totes aquelles persones que m’han acceptat i que m’han estimat des del principi