Jo vaig néixer a Buenos Aires, Argentina, i la meva llengua materna és el castellà. Una llengua que es parlava i es parla molt a qualsevol lloc, és la llengua que em fa sentir còmoda, relaxada perquè la parlo amb fluïdesa, la parlo en quasi tot moment, amb els amics, amb la família, a l’institut…
A casa meva, la meva mare és l’única que sap parlar un dels llenguatges indígenes, és a dir, que estan en perill de desaparèixer, el quítxua. És una llengua que es parla per alguns llocs de sud Amèrica com Perú o Bolívia. Ella, com moltes persones, no la sap escriure, només la parla amb l’àvia o alguns dels meus familiars.
Encara que volia parlar el castellà tota la vida, vaig haver de viatjar a Espanya per temes personals i havia d’aprendre un nou idioma, era el català. Els meus pares em van dir que m’havia d’aprendre el català obligatòriament perquè em faria falta a l’escola, així que ho vaig fer, el vaig aprendre. Al principi pensava que em seria molt complicat, però va ser bastant fàcil, o al menys per mi, sobretot perquè hi havien paraules molt semblants i associades al castellà, cosa que em va suposar un avantatge per aprendre’l més ràpid.
Quan vaig arribar a l’ESO ens van començar a ensenyar el francès, el llenguatge de França, també molt parlat a Barcelona pel seu turisme i que encara que el porto aprenent tres anys, només em sé el bàsic.
Durant tota la meva vida, vaig voler aprendre l’anglès, però per mi va ser difícil. A poc a poc em va deixar d’interessar. A més a més, se’m dona malament i he volgut deixar-la de costat tot i saber que és una de les llengües més importants, pràctiques i parlades al món i que és més que probable que sabent-la podria aconseguir treball amb més facilitat.