Soc en Daniel, un alumne de catorze anys a l’Escola Pia Sant Antoni de tercer d’ESO. La meva escola sempre ha estat un lloc on conviuen diferents llengües de diverses parts del món, però Barcelona, en general, ja és un espai on conviuen moltes cultures i, en conseqüència, moltes llengües. Es podria dir que sempre he estat envoltat d’una diversitat cultural molt àmplia i he tingut l’oportunitat d’escoltar i conèixer molta varietat d’idiomes.
Els meus avis, per part de pare, van emigrar de Galícia cap a Catalunya quan aquest va néixer, per la qual cosa sempre he sentit parlar gallec a casa dels meus avis, per això, i encara no havent-lo estudiat, entenc part de la llengua, encara que no sé parlar-la. Per part de mare, els meus avis van emigrar de Saragossa cap a Barcelona, llavors sempre han parlat en castellà. A casa meva, sempre hem utilitzat una barreja de castellà i català per a comunicar-nos entre nosaltres, incorporant-hi castellanismes quan parlem en català i catalanismes en parlar castellà. Tot i tenir en compte això, la major part del temps fem servir el castellà. Si bé recordo, aquestes dues llengües se’m van ensenyar a l’hora des de ben petit, tant a l’escola (o llar d’infants depenent de l’edat) com a casa.
Normalment, utilitzo el castellà per a relacionar-me amb les persones de la meva edat i el català quan parlo amb persones adultes, en ocasions més formals o, fins i tot, quan estic involucrat en activitats culturals típiques de la cultura Catalana com, per exemple, a la colla gegantera del barri de Sant Antoni o esdeveniments relacionats amb aquesta. Sobre primer de primària, vaig prendre contacte amb l’anglès. A part d’aprendre’l de l’escola, també em van apuntar a una acadèmia especialitzada en l’ensenyament de la llengua a nens petits.
En parlar de valor sentimental, crec que la llengua Catalana sempre ha estat la que sento més propera a mi, tot i el fet de parlar en castellà amb els meus iguals i la meva família. Sempre li he atribuït un valor especial per temes d’identitat cultural. El castellà també el sento proper, però crec el seu ús ha esdevingut en una “desigualtat lingüística” de la que després parlaré. I, finalment, l’anglès és a la que menys valor sentimental li atribueixo. Crec que això ve esdevingut del fet que se’m va ensenyar l’idioma a una edat una mica més avançada i mai l’he sentit del tot meu en provenir de països relativament llunyans. Aquests són els tres idiomes principals que parlo, però també hi vaig estar aprenent dos durant etapes diferents de la meva vida. El primer, seria el francès, el qual era una assignatura obligatòria a l’escola en cinquè i sisè de primària. Crec que queda perfectament clar el meu coneixement actual de la llengua si esmento que l’única cosa que recordo com dir en francès és demanar anar al lavabo. L’altre idioma és l’italià, el qual vaig intentar aprendre durant l’any 2024 amb l’ajuda d’una aplicació que no va acabar d’ensenyar-me’l del tot. A aquestes dues llengües, com crec que és raonable i evident, no puc atribuir-los cap mena de valor sentimental en quasi no recordar com parlar-les.
Tot i no parlar més idiomes, sí que escolto molts d’altres. Com ja he esmentat, estudio a l’Escola Pia de Sant Antoni, una escola amb alumnes de totes les parts del món. Aquesta està situada a prop del Raval, un barri que també és conegut per la seva diversitat cultural. Només alguns dels idiomes que escolto diàriament (sense comptar els ja esmentats) són: Xines, Àrab, Urdú, Hindi, Filipí, Tagàlog, Bengalí, Rus, etc. i també dialectes del castellà Sud-americà.
Ara, reprenent-hi el punt de la desigualtat entre el castellà i el català, intentaré desenvolupar-hi el meu punt de vista. Segons la meva opinió, el català és una llengua minoritària i en perill d’extinció, mentre que el castellà és àmpliament utilitzat al territori. Hi existeix una desigualtat notable entre aquests dos idiomes, el castellà és molt més utilitzat que el català per la majoria de la població i, actualment, és molt més fàcil trobar algú al carrer que no parli català a algú que no parli castellà. La meva família és un clar exemple, els meus avis, tant de part paterna com materna, porten gran part de la seva vida vivint-hi aquí i mai han après la llengua. I no és culpa seva, és, simplement, que el català ja no és utilitzat per la majoria de la població com a una llengua per parlar de manera informal. Un clar exemple, també seria la dificultat que hi trobem les persones que gaudim de l’idioma per a trobar sessions cinematogràfiques en català. Amb tot això vull dir que les mesures d’imposar el català com a llengua vehicular o fer que els senyals o cartells del carrer hagin d’estar escrits en llengua catalana, em semblen totalment necessàries per a la protecció de l’idioma. Com a petita conclusió, la meva relació amb les llengües reflecteix de manera evident la diversitat cultural de la meva ciutat i el meu barri, que influeixen en la manera en què em relaciono amb les diferents persones del meu voltant.