A casa meva sempre se li ha donat importància i visibilitat a la llengua amb la qual han crescut els meus pares, el tagal. M’han ensenyat a entendre i parlar aquest idioma des de que era petita juntament amb l’anglès. A mesura que he anat creixent, la meva capacitat lingüística ha anat creixent gràcies a l’internet i l’escola. Ara mateix, entenc i parlo el castellà i el català perquè visc a Barcelona, i amb l’anglès és més o menys el mateix cas, però no el faig servir per socialitzar amb la gent del barri. El tagal el parlo i l’entenc, però no de manera formal, per dir-ho així, escriure se’m fa molt complicat encara que no sigui molt diferent de llengües que parlo ara. A l’escola faig l’optativa de francès on m’han ensenyat les coses més bàsiques, l’entenc poc, només quan el llegeixo, formular frases i oracions se’m fa confús.
No recordo ben bé les estratègies que he aplicat aprenent aquestes llengües, ja que he crescut amb elles, menys el francès. Crec que un truc que es podria aplicar és la consistència de l’escolta d’aquell idioma, com més les escoltes diàriament més se’t queda, és molt més efectiu si ets consistent quan tens menys edat.
Des del meu punt de vista, l’anglès és l’idioma més útil que hi ha per fer servir per viatjar. En els meus viatges a l’estranger faig servir l’anglès que és considerada l’idioma universal per comunicar-me. En canvi, el tagal només el parlo amb gent de la meva família que és més gran que jo com per exemple la meva àvia o cosins que no parlen altres llengües que coincideixen amb mi.
Sincerament, em sento més còmode parlant el castellà, ja que és la llengua que més utilitzo dins de la meva bombolla social. Encara que em senti més còmode parlant aquesta llengua, parlar les altres no m’avergonyeix pas perquè formen part de mi i de qui sóc. Un dels meus objectius en la vida és aprendre molts més idiomes, no m’importa quin, només vull viatjar per tot el món sense una barrera lingüística.