La meva experiència amb les diverses llengües és una miqueta complicada. Jo, quan tenia dos o tres anys, parlava més o menys bé portuguès, anglès i castellà, però no del tot bé, perquè és clar em costava i semblava una amalgama de llengües diferents totes juntes. És fascinant: amb dos o tres anys ja sabia paraules de tres llengües.
A mi des de petita em deien “En quina llengua parleu en casa?”, i normalment responc “Ah… no sé, és que parlem moltes llengües.” o “És que és molt complicat” i la persona insisteix perquè li digui en quina llengua parlo i després hi ha l’embolic i ho he d’explicar com unes cent vegades; “Amb la meva mare parlo portuguès, amb el meu pare parlo castellà, però de vegades català, amb la meva germana gran anglès i la meva germana petita no se sap”. La mateixa cosa quan em pregunten d’on és la meva família, “D’acord, la meva mare és del Brasil, el meu pare és de Catalunya, la meva germana gran és d’Anglaterra, com jo, i la meva germana petita és de Catalunya també”. Normalment em pregunten d’on soc primer i després tenen la curiositat de saber quina llengua parlo a casa.
Crec als cinc o sis anys amb el meu pare jugàvem amb un llibre que tenia que eren unes peces de cartró dur que hi havia fotos d’un costat i l’altre hi havia com es deia l’objecte en català, i fèiem com si fos un joc, i ho dèiem “Saber i guanyar versió en català”, i era divertit i és clar que hi havia un premi a qui guanya perquè, si no hi havia un premi, no hi havia molta gràcia a fer el joc sense premi.