Em dic Sukhmani Singh Kaur i vaig néixer a Nova Delhi, la capital d’Índia, el 31 de desembre de 2007. Els meus pares també van néixer a Índia, però en canvi els meus dos germans petits van néixer a Barcelona.
L’any 2008, quan tenia uns quatre mesos, vaig venir a Barcelona. De petita ja vaig començar a parlar panjabi amb els meus pares. També vaig començar a parlar castellà quan vaig anar a l’escola i no m’en recordo molt bé quan vaig trigar a aprendre’l, però estic segura que no va ser massa temps, perquè el meu pare viu a Barcelona des que tenia dotze anys, fet que em va ajudar molt. La meva mare parla panjabi, hindi, anglès i entén el castellà perfectament, però li costa parlar-lo. Tot i que semblin moltes llengües, si ho comparem amb el meu pare, no en sap tantes; ja que ell parla set llengües: panjabi, hindi, sindhi, català, castellà, anglès i italià.
A mida que anava creixent em vaig adonar que també existia el català. Em va costar aprendre’l, però quan el vaig saber bé, em va semblar un idioma molt graciós.
Quan vaig acabar sisè de primària, pensava passar les vacances tranquil·la, però els meus pares em van apuntar a classes d’hindi. Ara el sé parlar perfectament, però no el sé ni llegir ni escriure. La professora era una amiga de la meva mare, així que les classes no van ser tan dolentes com em pensava. Em va costar molt aprendre a escriure’l, perquè era molt diferent, sobretot pel que fa a les lletres amb les que escrivim a l’escola: són uns palets que s’han d’unir perquè formin una lletra. Però al final va valdre la pena, ja que aquell mateix any vam anar a Índia i vaig ser capaç de llegir de tot quan anàvem a visitar llocs històrics. Ara sempre que veig a l’amiga de la mare sempre li dono les gràcies.
Quan vaig començar l’institut, a poc a poc vaig parlar amb tothom en català i en castellà. En aquella època, quan arribava a casa, ni recordava que també sabia parlar panjabi. Més tard, a segon d’ESO, em vaig adonar que se’m donava molt bé parlar en anglès, així que a casa vaig començar a fer pràctiques per parlar en anglès.
No sé per què, però durant les vacances d’estiu de 2021 em vaig apuntar a francès, i la veritat és que m’agrada molt anar a classe, quan el parlo és com si estigués cantant una cançó.
El panjabi l’he parlat des de petita, però quan estava a casa i parlava en català o castellà amb la meva germana, els meus pares ens renyaven dient “Si no pareu de parlar en castellà us posaré celo a la boca”. Igualment, nosaltres no vam parar fins que un dia van establir una norma: “A CASA NOMÉS ES PARLA EN PANJABI”. Ara sempre que parlo amb els meus pares penso bé les frases abans de dir-les i a vegades em costa pronunciar paraules o les dic al revés.
Escrivint aquesta autobiografia lingüística m’he adonat que parlo moltes llengües i que molta gent no té la mateixa sort. I és que encara vull aprendre el rus, l’àrab, el romanès i perfeccionar el francès.